Des de l’aeroport de… Munich
Munich, München. Monaco segons els italians. La capital de Bavaria és una ciutat alemanya sense complexes. El gener per aquí és fred, molt fred. Però la societat està habituada, preparada tant individual com col·lectivament. El metro, el transport públic, la Marienplatz, les afores, tot està organitzat segons la lògica i l’eficàcia de mitjans. Passejant pels carrers freds i nevats de Munich entenc el seu estupor respecte dels llatins i les “nostres coses”. La gent són alemanys bavaresos, orgullosos de les dues coses, perquè des de totes bandes ningú els hi ha obligat a ser el que no són i sobretot el que no volen ser.
L’aeroport està dedicat al gran Strauss. El músic? . Franz-Joseph Strauss el polític. Un dels grans de la política “regional” bàvara però conegut com l’home fort d’Europa. Com els bons, amb seguidors i detractors. És un aeròdrom gran i potent, important, tot i ser el d’una ciutat (teòricament) secundaria de la seva nació. Berlin és la capital política, Frankfurt és la capital econòmica, hi ha Hamburg, Düsseldorf i algunes altres viles importants. No saben que és el centralisme. Tot el país ha de funcionar. Quan arribo a l’aeroport i compro els diaris del meu país Catalunya i del meu estat Espanya, m’assec a llegir-los i em poso trist i melancòlic. Batalles polítiques estèrils, corrupció, manipulació, egoisme, cridòria, amargor i… falta de qualsevol autocrítica.
Me’n torno un parell d’hores enrere tot mirant els quadres de l’Alte Pinakotek. Veient un quadre religiós de Leonardo da Vinci descobreixo un fons de paisatge amb les muntanyes de Montserrat, aquelles que es veuen per la finestra de l’avió quan tornes a casa. Els museus de Munich són una delícia. Peces mestres d’art que es poden veure en solitud. El turisme passa de lllarg.
