Deposicions canines

(PUBLICAT AL “ACTUAL”)

Per no espantar als més formals no he volgut posar al títol que anuncia aquest article el rètol  informal però efectiu que ha aparegut aquests dies en una cantonada qualsevol del Berguedà: “fes cagar el teu gos a la porta de casa teva!”, culminat amb un “gràcies” extra i una parell d’aportacions de tercers: “m’agrada” i  “a mi també”. Clar, entenedor i respectuós. Felicitats al seu autor. Disposem de la fotografia.

 Es dedueix que la queixa no és per un sol dia d’excrements. És sabut que als gossos i a les gosses els hi agrada fer-ho, si és possible, al mateix lloc sempre. El fet de posar un full al carrer indica que algú s’ha atipat de veure (i treure) la merda d’altres al davant de casa seva. Es dedueix que hi ha un furtiu (el propietari del animal) que acompanya a la fera a hores poc concorregudes a fer la deposició i marxar com si tal cosa. Al cap i a la fi no té cap importància oi?

 La temptació a entrar en aquest “gran” tema s’entendrà que s’ha fet irresistible. Si que té importància i molta. Estem parlant de sociabilitat, de respecte als altres, d’higiene, de sanitat i de tantes altres coses relacionades amb la convivència. Ja sé que molts pensareu -per sort- diferent però per mi hi ha premisses inconcebibles com la de mantenir un pastor alemany o un rotweiler en un pis de vuitanta metres quadrats convivint amb sers humans. Crec que no és saludable per la bèstia i potser tampoc per les persones.

 Més enllà de la opinió, el més gran respecte a la privacitat de cadascú. Però als carrers i a les places la cosa canvia. Són de tots, com les platges o com els boscos. Sempre he pensat que veure gossos pixant per les parets amb una pota alçada i amb els seus propietaris esperant pacientment és brut i molt poc cívic. Què dir dels excrements que no es recullen. I al Berguedà la cosa és encara més greu perquè ningú té el bosc a més de deu minuts de casa. La natura a tocar de casa. Penseu-hi els propietaris de feres casolanes diverses.

 Voldria valorar positivament l’altruisme o la necessitat de tenir un animal domèstic, tenir-ne cura i atendre’l degudament. Però trobar defecacions de gossos al portal, tornar a casa amb un tifa enganxada a la sola de la sabata, canviar de carrer o de direcció perquè algú fa córrer  per un parc urbà un gos de raça perillosa o aparença ferotge sense cadena ni morrió, són aquelles coses (menors però essencials) que també van contra de la llibertat de cadascú que justament limita a on comença la del veí. I admeto que la temptació de contestar una bordada traïdora d’un gos pataner amb un bon cop de peu a vegades és alta.

 

 

 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *