Foc a la caldera

“… aquesta tristor és més íntima quan els llocs que es carbonitzen són coneguts, viscuts i caminats en la joventut de cadascú. En aquesta ocasió, és el meu cas. Mai se’m havia cremat res sentimentalment tan proper. Els noms de totes les masies, els indrets socarrant-se i tot aquell entorn són el receptacle d’una part màgica de la meva infantesa. A aquells pins, ara convertits en esquelets negres sobre una estora fumada, potser els hi rebrotaran els fills d’aquí a un parell d’anys. D’aquí a uns mesos tornarà el verd en forma de catifa i algun matoll hi voldrà créixer, però mai més (en la vida d’una persona) aquells paratges tornaran a ser com abans. No tornaran a tenir l’aspecte de fa uns dies, idèntic a com eren quan hi anava a collir pinyes o a buscar-hi llenegues amb un avi que em va ensenyar, justament allà, a estimar la natura mentre descobria que cada arbre o cada herba fa una olor diferent…”

Article publicat a la secció “Pedra seca” del diari Regió-7.

Clica per llegir l’article sencer: Foc a la caldera

(foto: ccma)