Des de l’aeroport de… Lisboa
Des de l’aeroport de Lisboa és pot ensumar la “sodade” o “saudade” que espera a fora. No és tristesa, no és melanconia, és una altra cosa que crec que només alguns pocs portuguesos de dins i fora de Portugal saben percebre. Cal anar al Bairro Alto o l’Alfama, a pocs mintus d’aquí per tal que t’envolti. Des del “castelo de San Jorge” es pot veure com el sol declina a l’oceà, a través del pont de ferro a sobre del Tejo. Un pont que recorda algun dia d’abril, el dia de la seva República. Ai les repúbliques! ara potser començo a sentir l’enyor!
I tant a prop i tant lluny. Tant semblant i tan diferent. Una metròpoli del món, però poc d’Europa.
L’aeroport és, avui, vell, estil dels anys 70, decrèpit, mal organitzat, amb cues sense sentit, en obres permanents per tal d’albirar alguna millora als que el travessen de tant en tant o sovint.
Camino pels passadisos del Duty Free, més o menys igual com a tot arreu. Museu del consum i de la compra compulsiva. A la zona de música i electrònica, sona al fons, amagada darrera els sorolls, la Cesaria Evora… “sodade, sodade… quem mostra ‘bo ess caminho longe? sodade, sodade..” Em deixo portar per la veu d’una de les més grans mentre busco entre els discs de fado de l’Amelia i les noves músiques de la Teresa Salgueiro. Si, encara compro la música, fer el pirata informàtic no em surt.
La imatge que acompanya és de Fàtima. Si, Fàtima. Els tres pastors, la Verge que s’apareix i tot d’una tenim un negoci centenari muntat. A base de frases buides i sense sentit. A base de gent de bona fe que hi acudeix a buscar confort i acaba deixant-hi els calers. A tombar de la gran ciutat, hi ha un túnel del temps disponible. “No tingueu por” els hi deien avui.
