Presentat “El món (no) és un lloc perillós”, el llibre

I parlant de periodisme i cròniques, començo amb dues mostres de gent que en sap.

– 1a. Crònica de la presentació segons el cànons concrets, objectius i potents d’algun com en Pere Gendrau: “Viatges, (poques) maletes i gens de por”

2a. Crònica de la presentació segons el cànons d’un que sempre s’ha atrevit a creuar les línies vermelles, les que siguin. En Pep Garcia: “Crònica d’una presentació atrevida”

El meu esperit de periodista l’he hagut de guardar al calaix unes quantes hores. No podia parlar de la primera presentació d’un primer llibre de forma immediata. Necessitava deixar passar una mica de temps per reposar l’ànima. El contrari del que ha de fer un cronista, que és explicar tot, per ordre d’importància i de seguit. I sense massa sentimentalisme. Però sóc observador, m’agrada observar i parlar-ne, no estic habituat a ser l’observat.

Molts ja ho sabeu. He escrit un llibre. Res especial que no hagin fet moltes altres persones abans. Però el meu llibre – com tots- és únic per mi. Per tots és (i ha de ser) UN llibre. Per mi, és EL llibre. Parlo de viatges (narrativa de no ficció segons definició acadèmica). Però el que és únic de debò és el que m’està passant. Miraré d’explicar-ho curt, que és el que els temps actuals i els mitjans digitals demanen. No ho aconseguiré.

Ha anant així. Acabem el llibre (jo), la portada i la coberta (ells) amb l’editorial Cossetània. El posem a les llibreries a la venda. El “posem” a les xarxes. Ja sabeu: “twitters”, “facebooks”, “what’sapps” i algun altre que oblido ara. I comencen els clics i els comentaris d’amics coneguts i d’altres que no conec encara. Desenes, centenars d’interaccions a les coses que anem penjant. Arriben els articles al Regió-7, al Nació Berguedà, a l’ACN, a la Vanguardia, al 3/24, l’entrevista a Ràdio Berga… Començo a tenir vertigen bo. Els entorns (el pròxim i el llunyà) és mouen i tremolen. Nervis.

Arriba el 13 de juny a les 19:30. Primera presentació del llibre. A on? A Berga per descomptat. Sóc de Berga i d’Artés. Però sóc també de tots els llocs a on vaig. Perquè “quan ets lluny, la llunyania és casa teva”. I a on de Berga? a “l’infern” de la General (el bar de copes per excel·lència a la ciutat). “Només al Gual se li podia ocórrer presentar un llibre a un lloc així” em van dir. Content de ser trencador i arriscar. “L’infern de la General” és una catacumba tancada i fins hi tot opressiva. El contrari del que parla el meu llibre: el món a cel obert. Visquin els contrapunts i els contrastos.

Un minuts (pocs) més tard de l’hora prevista, la màgia i l’emoció. Més de 60 amics omplen el lloc. No hi cabem. Gràcies a tots els que vàreu venir i els que volíeu venir però no vàreu poder!. Jo, emocionat, viatjo en el temps i en l’espai. Els vells col·legues dels temps de la ràdio cintes de bobina oberta (Barbé & Garcia) eren allà per ser-hi a fons. Hi van ser des de setmanes enrere quan vam començar a preparar-ho tot. Ells ho van parir. Hi eren dos “Alberts”, en Bosch i en Casals. A punt per parlar del que més ens agrada: voltar pel món i parlar-ne. I des de lluny: en Serena, en Masferrer i del Rivero. Fosca la sala, il.luminat l’escenari. Deixeu m’ho dir així: “un talk show” de viatges és el que vàrem fer.

Una de les claus de l’èxit és envoltar-te sempre de persones millors que tu mateix. Això és el que vaig fer divendres i tantes altres vegades. I noms i més noms (me’n deixaré): l’Espelt, l’Antonio i la Paloma amb el vídeo i la tècnica, el Konvent, la Raquel i els Cossetànies tots, el Barat (cadires a última hora), l’Eloi i les correccions, el Sebas i els altres “Generals”, el Martí TV,  l’Aceb amb la Gemma, l’Eva i el Miquel (projector i moltes més coses), la Fina amb la pantalla escolar i tots els que hi van fer (o pensar) alguna cosa. Els que vàreu venir i els que no per la raó que fos. Tot això no era meu, és vostre.

Però jo vaig guanyar a tots. Vaig ser el que m’ho vaig passar més bé. I espero que tothom podés gaudir del “puntet” que vàrem provar de crear entre tots. Per cert, el cava de després era d’Artés.

I ara què? Doncs a seguir!